“...Com des de fa molt temps, en aquestes dates començo a notar una subtil sensació de melangia que, com sempre, m’acompanyarà fins ben entrat el proper any . Suposo que és el que té remoure el passat. Mirar enrere i reviure totes i cadascuna de les estranyes i peculiars situacions en les que m’he vist immersa i de les que m’he ensortit com he pogut. Perquè aquest, està sent un any, mental i físicament, molt complicat. Ben aviat, els propòsits d’any nou van deixar pas a un munt de despropòsits i vivències inusuals que van alterar, amb contundència i severitat, la nostra existència.
Fora plou i no ajuda. Aquesta pluja fina i continuada que va calant, no només en els ossos sinó a l’ànima. Com era d’esperar la melodia que escolto mirant per la finestra, són notes tristones que agreugen el sentiment d’enyor. El cap se me’n va cap tot allò que forma part de mi però ja no hi és, però també del que hi és i ja no forma part de la meva vida. Fa temps que em vaig adonar que el trànsit per la vida és dinàmic, fluctuant, insegur, incert, incontrolable, impredictible, ple de canvis bruscos i sobtats. Aquest any, però, n’ha estat especialment virulent i m’ha mantingut en un estat d’alerta permanent. Deixar anar per poder acollir... Però n’és tan difícil deixar anar!
Avui m’ho vull permetre. Vull sentir aquestes emocions que fan mal, però que hi són. Avui no les vull amagar. Avui vull que m’acompanyin, sentir-les, reviure-les. I demà, quan surti el sol o no, tornaré a aixecar-me i continuaré endavant. Perquè he aprés que aquest joc, anomenat vida, consisteix en ensopegar i retornar a l’equilibri. En canviar de perspectiva, en adaptar-me a les circumstàncies que m’envoltin una i una altra vegada. També he aprés que, si no puc aixecar-me, miraré al voltant i buscaré la mà, o la mirada, que m’ajudarà a llevar-me...”
S’acosta el Nadal. Dies sempre significatius i certament especials que alguns esperen amb l’ il·lusió d’un infant i d’altres s’apropen amb respecte o indiferència. Dies acompanyats de certa nostàlgia i record, que es viu amb intensitat i que, aquest any, estaran més presents que mai. Dates que no hi serem els de sempre, forats a taula dels que ja no hi son, sense petonejar-nos massa ni fer-nos grans abraçades, amb dinars que no podrem allargar fins convertir en sopars improvisats...Un Nadal diferent emmarcat en un any diferent on l’espiral d’emocions viscudes, i potser contingudes, s’instal·laran fins ben endins sense demanar-nos permís.
Davant d’això, no et reprimeixis. No bloquegis les emocions i els sentiments que et neixin i recorrin el teu cos. Reprimir-les només farà que vulguin sortir amb més força i intensitat. Dona’t temps per a experimentar-les. Deixa que flueixin, que apareguin, sentir-les i exterioritzar-les. Fes-les conscient. No et sentis culpable de tenir moments de tristor, de plor o no tenir l’energia que consideres hauries de despendre. Procura, però, que aquesta sensació no s’instal·li dins teu i no et deixi avançar. Així que gaudeix de les estones de riure, de la companyia presencial o virtual. Crea’t moments agradables, de records en positiu i de màgia.
Hi haurà moments de tot, saber-los donar la importància que tenen i viure’ls de la manera el més natural i sana possible, ajuda a construir el teu benestar emocional.
I recorda, el nadal és, tan sols, una època de l’any.
